La Llavor d'Orquídea
Temps era temps,
Un home i una dona van plantar una llavor d'orquídea.
La dona la regava amb la millor aigua,Un home i una dona van plantar una llavor d'orquídea.
I l'home li canviava la terra sovint perquè creixés ben forta i esvelta.
La deixaven sempre al sol,
Posant-la a resguard en els dies plujosos o amb molt vent.
I així, la llavor es va obrir,
I una esplèndida Orquídea de color blanc en va emergir.
Elegant, brillant, era l'orgull d'aquella parella,
I van començar a mimar-la i a cuidar-la encara més.
Però, tot d'una, sense raó aparent,
L'Orquídea començà a perdre la seva llum,
Les seves fulles es pansiren,
I els seus pètals viràren del lluent blanc al negre més obscur.
La desolada dona exclamà:
"Per què? Si l'he regat amb la millor aigua!"
El desesperat home remugà:
"No pot ser! Si li he posat la terra més fèrtil!"
I els dos a l'uníson somicaren:
"Li hem donat sempre llum i l'hem protegit de les inclemències del temps!"
Els dos s'abraçaren i es posaren a plorar, impotents.
I de sobte, amb un fil de veu,
L'Orquídea parlà,
I amb veu trista, els digué:
"Mare, gràcies a tu mai he passat set.
Pare, gràcies a tu mai he passat gana.
Entre els dos, m'heu protegit del món que m'envoltava.
Però, és precisament per això,
Que ara defalleixo.
En tota la meva vida,
Tot el que podria desitjar m'ha estat donat.
Totes les comoditats m'han estat atorgades.
Però heu oblidat una cosa molt important.
I és que, amb això, la meva existència ara manca de sentit.
No he hagut de lluitar per aconseguir estar tipa de menjar,
Mai he hagut d'esforçar-me per buscar aigua,
He viscut en una bombolla, aïllada de la resta del món,
Vivint l'única vida que vosaltres em vau permetre,
Amb l'única finalitat de ser bonica,
Però buida per dintre.
És per això que la meva llum s'ha apagat, les meves fulles marcit, i els meus pètals ennegrit,
I és per aquesta raó que moriré sense haver nascut,
Visquent una vida que altres volien per mi,
Però que jo mai vaig demanar"
I amb aquestes paraules, l'últim pètal de l'Orquídea va caure,
I amb ell, les esperances i desitjos de la desolada parella.
"Li hem donat sempre llum i l'hem protegit de les inclemències del temps!"
Els dos s'abraçaren i es posaren a plorar, impotents.
I de sobte, amb un fil de veu,
L'Orquídea parlà,
I amb veu trista, els digué:
"Mare, gràcies a tu mai he passat set.
Pare, gràcies a tu mai he passat gana.
Entre els dos, m'heu protegit del món que m'envoltava.
Però, és precisament per això,
Que ara defalleixo.
En tota la meva vida,
Tot el que podria desitjar m'ha estat donat.
Totes les comoditats m'han estat atorgades.
Però heu oblidat una cosa molt important.
I és que, amb això, la meva existència ara manca de sentit.
No he hagut de lluitar per aconseguir estar tipa de menjar,
Mai he hagut d'esforçar-me per buscar aigua,
He viscut en una bombolla, aïllada de la resta del món,
Vivint l'única vida que vosaltres em vau permetre,
Amb l'única finalitat de ser bonica,
Però buida per dintre.
És per això que la meva llum s'ha apagat, les meves fulles marcit, i els meus pètals ennegrit,
I és per aquesta raó que moriré sense haver nascut,
Visquent una vida que altres volien per mi,
Però que jo mai vaig demanar"
I amb aquestes paraules, l'últim pètal de l'Orquídea va caure,
I amb ell, les esperances i desitjos de la desolada parella.
